pertença

a vida é o que acontece enquanto a wuwei tem saudade. e eu sei que vou ter saudade, da minha terra, da minha gente. a tristeza, de saber que não vou poder andar a pé pela minha cidade, que não vou poder abraçar a quem gostava de sentir perto. acho que estou a comprender o que significa ter saudade. e é lindo tê-la porque significa que deixo aqui alguma coisa que é muito importante para mim. é o sentimento de pertença.

Anuncios

a veces, la intensidad

a veces la intensidad me para. a veces no me permite hablar. a veces me hace huir. a veces ella misma me dificulta poder comprenderla. a veces sale, a veces entra. a veces se mueve, se va o se queda. aprender de ella para conocer también las reacciones de les demás es ahora parte de mi proceso. a veces la he odiado, hubiese preferido ser como la mayoría. otras veces la aprecio y la quiero. otras querría conseguir compartirla para que se comprendiera lo que digo. o para que se comprendiera mejor todo aquello que no digo y se pierde por el camino.

 

66158652_10219457181719215_3048311196764602368_o

(poema de josé saramago)

a totes nosaltres

a totes les que ens costa parlar. a totes les que parlem massa. a les que no encertem quan hem de parlar i quan no. a totes les traumades. a totes les neurodivergents i trastornades. a totes les desviades. a totes les que hem sigut eternament rebutjades. a totes les que ens costa moure’ns a través de les relacions. a totes les que arrosseguem traumes. a totes les que tenim pors que fins i tot ens fan fugir d’allò que més desitgem. a totes les que col·lapsem. a totes les que ens ensopeguem amb tot. a totes les que no sabem què sentim. a totes les que la intensitat ens ofega quan ho sabem, sense tampoc entendre-ho molt bé. a totes les que ens quedem en blanc en els moments més agradables i en els més desagradables. a totes les que ens costa gaudir de certs moments per por a perdre’ls. a totes nosaltres. a totes vosaltres.

 

44783474_10217430468332647_4378797601554694144_o

(poema de kai)

faltes

trobar a faltar alguna cosa, que no saps exactament què és, i menys com anomenar-la. però saps que et falta. no té a veure amb barcelona, lisboa o londres. és relacional. potser és aquella intimitat, o aquella intensitat, o potser és la confiança o certa seguretat. només saps que no hi és. no és buit. el buit no és res. la falta és alguna cosa. respires, sense més.

mires a les demés, com t’expliquen moltes de les coses que han estat fent últimament. escoltes amb certa enveja. i a la vegada penses que res de tot això és per a tu. trobo a faltar aquella felicitat que prové de la calma, no aquella que prové d’estar constantment estirant i estirant la meva zona de confort.

però, com sempre, em mantinc en una posició estranya. no és intermitja, no és d’equilibri. és diferent. és aquella des d’on em permeto observar. i observo. sense entendre molt bé cap a on decidiré caminar finalment.

somnis estranys dels que no vull despertar

dies que es fan llargs. hores que passen ràpid. sensacions estranyes en llocs estranys.  crec que a vegades sóc addicta a aquesta sensació d’estranyesa. segurament perquè l’estranyesa no és rebuig.

coses que es trenquen. altres que simplement es desgasten. cansament. naixement de nous desitjos. compartir moments en la multiplicitat de llengües que semblen semblar-se. falsos amics. falsos. amics.

la distància t’ajuda a veure certes coses amb perspectiva. apropar-se a d’altres et fa veure el món amb altres ulls. els somnis són allò que a vegades ens dol, i a vegades ens atrapen.

mirar-vos i sentir-me part d’alguna cosa. algú que t’apropa on necessites anar. algú que et permet l’entrada a nous estats. l’exploració sempre és benvinguda. dels bucles se’n pot sortir. de les excuses infinites també.

aprendre a veure d’altres maneres. ballar, saltar, cantar, cridar, al costat de petits éssers que diuen no comprendre’t, però que tot i així et miren amb la curiositat del nen que et diu en veu baixa ‘bona nit’ en la seva llengua.

crec que estic somniant. i no em vull despertar.

 

56603182_10218699630100898_5348356691618430976_o

dibuixant camins entre la calma i la intensitat

respiro somnis abans d’anar a dormir, per preparar-me pels que vindran un cop m’hagi quedat adormida. m’imagino sempre coses que no són però que podrien ser. i des de fa uns pocs mesos m’imagino inclús olors i tactes que mai he sentit.

fins fa poc m’espantava quan algú a qui quasi no coneixia es posava en contacte amb mi. pensava que era por. pensava que era desconfiança. hi ha mons que m’han ensenyat que tot desapareix de la mateixa manera que s’apropa. el meu cap em repetia un i altre cop que qui hi hagués a l’altre costat deixaria en qualsevol moment l’interès a part. he après una cosa, i és que hi ha mundillos plens de merda i d’interessos, que quan t’apartes d’ells ets capaç de poder descobrir què hi ha darrera de cada interacció. i això he fet, m’hi he apartat.

és des d’aleshores que somnio millor, abans d’anar a dormir, i que els somnis un cop adormida s’han fet més agradables. hi ha somriures que ara mateix em costa treure’m del cap. agraeixo mil a totes les que després de tot encara són allà.

estic entre la calma i la intensitat, intentant dibuixar un camí per poder convertir alguns d’aquests somnis en algun tipus de realitat.

60352706_10218977764414082_3888014643578273792_o

de crisi en crisi

quan la manipulació i la mentida són les que governen espais sense suposat govern, t’adones de la profunditat de conceptes com la corrupció o el poder. quan aquells (o aquelles o aquellis) que han agredit amb profunditat i llarga i eterna manipulació poden moure’s com si res, apropiant-se de la pròpia lluita contra les agressions i les opressions, fan que faci un pas enrere. no som millors. no som més guais. som una colla d’hipòcrites que hem après paraules estranyes i que ens fan sentir superiors a la resta. estem jugant al mateix joc que diem voler vèncer, només que les normes del joc estan més amagades. busquem els aplaudiments quan parlem d’estar-hi en contra. i és davant de tot això que respiro, entre crisi i crisi, preguntant-me fins on poden arribar les crisis. i penso que potser aquest no és tampoc el meu lloc. i llegeixo els clàssics del taoisme per relaxar-me, per allunyar-me i per vèncer això que sento dins meu i que em fa rebuscar cada dia alguna cosa que creia que estava fora, però no hi és, perquè mai hi ha sigut, i mai hi serà. així que, finalment, agafo aire una altra vegada, amb més intensitat, amb més sentiment, simplement per apartar-me, aquest cop per molt més temps. estimar no es desitjar. desitjar no és afectar-se. i afectar-se és deixar-se emportar pel vent, per l’aigua, i per tot allò que ens hem oblidat de mirar per estar massa preocupades pel que podem guanyar.

 

“Más vale renunciar antes que sostener
en la mano un vaso lleno
sin derramarlo.
La espada que usamos y afilamos
continuamente
no conservará mucho tiempo su hoja.
Una sala llena de oro y jade
nadie la puede guardar.
Quien se enorgullece de sus riquezas
atrae su propia desgracia.
Retirarse de la obra acabada,
del renombre conseguido,
esa es la ley del cielo.”
(IX – dao de jing – laozi)

 

photo_2019-04-30_10-14-10