desanudarse

cuando el deseo se convierte en miedo, se hace un nudo en el cuerpo. desatar es un proceso lento que precisa de algo de atención y cariño. desanudar para desnudar el alma, que se tuvo que tejer, un poco a golpes y también con nudos, después de romperse y romperse, varias veces. el cuerpo, que es sabio y algo tonto a la vez (porque no es incompatible) se va descubriendo a sí mismo, otra vez. y tantas veces como haga falta. con miedo. sin miedo. tejiendo, anudando, desanudando, desnudándose. frente a un espejo. poder mirarse. respirar(se). y saber que aquí vuelves y volverás a estar, para lo que te haga falta.

 

69024048_10219827828305148_2831509708748095488_o

Anuncios

pertença

a vida é o que acontece enquanto a wuwei tem saudade. e eu sei que vou ter saudade, da minha terra, da minha gente. a tristeza, de saber que não vou poder andar a pé pela minha cidade, que não vou poder abraçar a quem gostava de sentir perto. acho que estou a comprender o que significa ter saudade. e é lindo tê-la porque significa que deixo aqui alguma coisa que é muito importante para mim. é o sentimento de pertença.

a veces, la intensidad

a veces la intensidad me para. a veces no me permite hablar. a veces me hace huir. a veces ella misma me dificulta poder comprenderla. a veces sale, a veces entra. a veces se mueve, se va o se queda. aprender de ella para conocer también las reacciones de les demás es ahora parte de mi proceso. a veces la he odiado, hubiese preferido ser como la mayoría. otras veces la aprecio y la quiero. otras querría conseguir compartirla para que se comprendiera lo que digo. o para que se comprendiera mejor todo aquello que no digo y se pierde por el camino.

 

66158652_10219457181719215_3048311196764602368_o

(poema de josé saramago)

a totes nosaltres

a totes les que ens costa parlar. a totes les que parlem massa. a les que no encertem quan hem de parlar i quan no. a totes les traumades. a totes les neurodivergents i trastornades. a totes les desviades. a totes les que hem sigut eternament rebutjades. a totes les que ens costa moure’ns a través de les relacions. a totes les que arrosseguem traumes. a totes les que tenim pors que fins i tot ens fan fugir d’allò que més desitgem. a totes les que col·lapsem. a totes les que ens ensopeguem amb tot. a totes les que no sabem què sentim. a totes les que la intensitat ens ofega quan ho sabem, sense tampoc entendre-ho molt bé. a totes les que ens quedem en blanc en els moments més agradables i en els més desagradables. a totes les que ens costa gaudir de certs moments per por a perdre’ls. a totes nosaltres. a totes vosaltres.

 

44783474_10217430468332647_4378797601554694144_o

(poema de kai)

faltes

trobar a faltar alguna cosa, que no saps exactament què és, i menys com anomenar-la. però saps que et falta. no té a veure amb barcelona, lisboa o londres. és relacional. potser és aquella intimitat, o aquella intensitat, o potser és la confiança o certa seguretat. només saps que no hi és. no és buit. el buit no és res. la falta és alguna cosa. respires, sense més.

mires a les demés, com t’expliquen moltes de les coses que han estat fent últimament. escoltes amb certa enveja. i a la vegada penses que res de tot això és per a tu. trobo a faltar aquella felicitat que prové de la calma, no aquella que prové d’estar constantment estirant i estirant la meva zona de confort.

però, com sempre, em mantinc en una posició estranya. no és intermitja, no és d’equilibri. és diferent. és aquella des d’on em permeto observar. i observo. sense entendre molt bé cap a on decidiré caminar finalment.

somnis estranys dels que no vull despertar

dies que es fan llargs. hores que passen ràpid. sensacions estranyes en llocs estranys.  crec que a vegades sóc addicta a aquesta sensació d’estranyesa. segurament perquè l’estranyesa no és rebuig.

coses que es trenquen. altres que simplement es desgasten. cansament. naixement de nous desitjos. compartir moments en la multiplicitat de llengües que semblen semblar-se. falsos amics. falsos. amics.

la distància t’ajuda a veure certes coses amb perspectiva. apropar-se a d’altres et fa veure el món amb altres ulls. els somnis són allò que a vegades ens dol, i a vegades ens atrapen.

mirar-vos i sentir-me part d’alguna cosa. algú que t’apropa on necessites anar. algú que et permet l’entrada a nous estats. l’exploració sempre és benvinguda. dels bucles se’n pot sortir. de les excuses infinites també.

aprendre a veure d’altres maneres. ballar, saltar, cantar, cridar, al costat de petits éssers que diuen no comprendre’t, però que tot i així et miren amb la curiositat del nen que et diu en veu baixa ‘bona nit’ en la seva llengua.

crec que estic somniant. i no em vull despertar.

 

56603182_10218699630100898_5348356691618430976_o

dibuixant camins entre la calma i la intensitat

respiro somnis abans d’anar a dormir, per preparar-me pels que vindran un cop m’hagi quedat adormida. m’imagino sempre coses que no són però que podrien ser. i des de fa uns pocs mesos m’imagino inclús olors i tactes que mai he sentit.

fins fa poc m’espantava quan algú a qui quasi no coneixia es posava en contacte amb mi. pensava que era por. pensava que era desconfiança. hi ha mons que m’han ensenyat que tot desapareix de la mateixa manera que s’apropa. el meu cap em repetia un i altre cop que qui hi hagués a l’altre costat deixaria en qualsevol moment l’interès a part. he après una cosa, i és que hi ha mundillos plens de merda i d’interessos, que quan t’apartes d’ells ets capaç de poder descobrir què hi ha darrera de cada interacció. i això he fet, m’hi he apartat.

és des d’aleshores que somnio millor, abans d’anar a dormir, i que els somnis un cop adormida s’han fet més agradables. hi ha somriures que ara mateix em costa treure’m del cap. agraeixo mil a totes les que després de tot encara són allà.

estic entre la calma i la intensitat, intentant dibuixar un camí per poder convertir alguns d’aquests somnis en algun tipus de realitat.

60352706_10218977764414082_3888014643578273792_o