somnis estranys dels que no vull despertar

dies que es fan llargs. hores que passen ràpid. sensacions estranyes en llocs estranys.  crec que a vegades sóc addicta a aquesta sensació d’estranyesa. segurament perquè l’estranyesa no és rebuig.

coses que es trenquen. altres que simplement es desgasten. cansament. naixement de nous desitjos. compartir moments en la multiplicitat de llengües que semblen semblar-se. falsos amics. falsos. amics.

la distància t’ajuda a veure certes coses amb perspectiva. apropar-se a d’altres et fa veure el món amb altres ulls. els somnis són allò que a vegades ens dol, i a vegades ens atrapen.

mirar-vos i sentir-me part d’alguna cosa. algú que t’apropa on necessites anar. algú que et permet l’entrada a nous estats. l’exploració sempre és benvinguda. dels bucles se’n pot sortir. de les excuses infinites també.

aprendre a veure d’altres maneres. ballar, saltar, cantar, cridar, al costat de petits éssers que diuen no comprendre’t, però que tot i així et miren amb la curiositat del nen que et diu en veu baixa ‘bona nit’ en la seva llengua.

crec que estic somniant. i no em vull despertar.

 

56603182_10218699630100898_5348356691618430976_o

Anuncios

dibuixant camins entre la calma i la intensitat

respiro somnis abans d’anar a dormir, per preparar-me pels que vindran un cop m’hagi quedat adormida. m’imagino sempre coses que no són però que podrien ser. i des de fa uns pocs mesos m’imagino inclús olors i tactes que mai he sentit.

fins fa poc m’espantava quan algú a qui quasi no coneixia es posava en contacte amb mi. pensava que era por. pensava que era desconfiança. hi ha mons que m’han ensenyat que tot desapareix de la mateixa manera que s’apropa. el meu cap em repetia un i altre cop que qui hi hagués a l’altre costat deixaria en qualsevol moment l’interès a part. he après una cosa, i és que hi ha mundillos plens de merda i d’interessos, que quan t’apartes d’ells ets capaç de poder descobrir què hi ha darrera de cada interacció. i això he fet, m’hi he apartat.

és des d’aleshores que somnio millor, abans d’anar a dormir, i que els somnis un cop adormida s’han fet més agradables. hi ha somriures que ara mateix em costa treure’m del cap. agraeixo mil a totes les que després de tot encara són allà.

estic entre la calma i la intensitat, intentant dibuixar un camí per poder convertir alguns d’aquests somnis en algun tipus de realitat.

60352706_10218977764414082_3888014643578273792_o

de crisi en crisi

quan la manipulació i la mentida són les que governen espais sense suposat govern, t’adones de la profunditat de conceptes com la corrupció o el poder. quan aquells (o aquelles o aquellis) que han agredit amb profunditat i llarga i eterna manipulació poden moure’s com si res, apropiant-se de la pròpia lluita contra les agressions i les opressions, fan que faci un pas enrere. no som millors. no som més guais. som una colla d’hipòcrites que hem après paraules estranyes i que ens fan sentir superiors a la resta. estem jugant al mateix joc que diem voler vèncer, només que les normes del joc estan més amagades. busquem els aplaudiments quan parlem d’estar-hi en contra. i és davant de tot això que respiro, entre crisi i crisi, preguntant-me fins on poden arribar les crisis. i penso que potser aquest no és tampoc el meu lloc. i llegeixo els clàssics del taoisme per relaxar-me, per allunyar-me i per vèncer això que sento dins meu i que em fa rebuscar cada dia alguna cosa que creia que estava fora, però no hi és, perquè mai hi ha sigut, i mai hi serà. així que, finalment, agafo aire una altra vegada, amb més intensitat, amb més sentiment, simplement per apartar-me, aquest cop per molt més temps. estimar no es desitjar. desitjar no és afectar-se. i afectar-se és deixar-se emportar pel vent, per l’aigua, i per tot allò que ens hem oblidat de mirar per estar massa preocupades pel que podem guanyar.

 

“Más vale renunciar antes que sostener
en la mano un vaso lleno
sin derramarlo.
La espada que usamos y afilamos
continuamente
no conservará mucho tiempo su hoja.
Una sala llena de oro y jade
nadie la puede guardar.
Quien se enorgullece de sus riquezas
atrae su propia desgracia.
Retirarse de la obra acabada,
del renombre conseguido,
esa es la ley del cielo.”
(IX – dao de jing – laozi)

 

photo_2019-04-30_10-14-10

el vacío que me da paz

482199_10200775866698015_297147682_n

 

por circunstancias de la vida, llevo desde los 13 años odiándome. no quiero culpar a nadie, no voy a explicar cómo empezó todo, porque al final víctima tras víctima, vamos pasándonos todo aquello que las estructuras nos desgarran. y nunca mejor dicho. ha sido siempre mi cuerpo, también mi cabeza, también mi sentir. todo. y lo fui tapando día tras día con todo aquello que me encontraba: adicciones, lamentos, vómitos, malestares, dietas, tratando de ser otra sin poder escapar de mí. dándome golpes, dándome instrucciones. en bucle, sin fin.

el tiempo ha ido curando heridas. o más que el tiempo, que no es en sí nada, mi testarudez de querer salir de cada una de las trampas que yo misma y mi entorno me iban poniendo. también tengo algo que agradecerle al activismo, al feminismo, y a todes aquelles con las que hoy en día comparto, ni que sea un pequeño momento. y al taoísmo, que me salvó en mi momento más bajo. ese momento que caí muy profundo, pero en el que supe apreciar el vacío.

y es que el problema no es sólo el género, son muchas más cosas que te desgarran desde fuera y desde dentro. pero hay algo. un pequeño algo que he conseguido encontrar. que detrás de ese horrible comportamiento conmigo misma ha resurgido varias veces. no es amor. y más que eso. es dejarme afectar por una idea que no llena nada. que es vacío. ese vacío al que voy de vez en cuando, y que me da paz.

l’edat: paradoxa temporal en vida

edat

 

l’edat no és només el que pots veure marcat al voltant dels teus ulls. tampoc és només la quantitat de ferides físiques o emocionals que acumules. tampoc és només l’experiència, ni tampoc només els experiments, les pors, les alegries. tampoc és només una referència social a alguna cosa que totes més o menys sabem comprendre. és tot això barrejat de forma complexa que fa que a vegades quan veus alguna d’aquestes marques en el teu cos, milions d’emocions, pors i alegries, et sobrepassen de cop, i ets capaç o incapaç de trobar-li sentit amb l’experiència. és allò que t’espanta i a la vegada et regala alguna cosa que no ets capaç d’apreciar fins que no han passat alguns anys més i et veus altre cop lluitant contra l’edat que tens i lamentant no haber apreciat tot allò que lamentaves en el seu moment pel mateix motiu que et lamentes ara. és un bucle sense fi (més enllà del propi final). o potser sí que en surts en algun moment, però mai ho sabràs fins que no arribi. i no hi ha paradoxa temporal en sèries i pel·lis que superi la pròpia paradoxa que l’edat a vegades t’aporta. i ja sabem que és cultural. però tot materialitza, per molt cultural o social que sigui. perquè tot allò simbòlic és material, i viceversa.

la teva opinió de merda

15590600_10211409306807372_5983020359584837254_n

 

una vegada em vas dir que estava massa preocupada pels marges. una vegada em vas dir que el meu públic eren aquelles que tu tant odiaves. una vegada em vas dir que no tenies suficient per cuidar-me. i tot això m’ho vas dir, mentre a la vegada havia d’escoltar cada dia cada una de les teves merdes vàries i et guanyaves la vida gràcies a aquests marges.

et diré que no hi ha suficient preocupació pels marges i que la meva és inclús escassa. et diré que jo no tinc públic, que comparteixo, i que aquelles que tant odies es preocupen més que tu pel que són les cures i els marges. et diré que no és que no tinguessis suficient de res, és que simplement no et donava la gana.

i dic això sabent molt bé on em situu jo i on et situes tu. perquè res vaig haver de conèixer més que aquell qui cada dia em matxacava. aquell que no tenia energia per cuidar-me, la tenia per enfonsar-me. dia rere dia. setmana rere setmana.

però et diré també que me la sua. perquè res és menys important ara mateix a la meva vida, que la teva opinió de merda, i absurda.

i no només la teva, també hi afegeixo la de totes aquelles que, per algun motiu que mai entendré, porten temps volent esborrar-me.

res és a l’atzar

55869509_10218577178719690_2426314943490949120_o

 

el desig, l’energia, allò que ens mou, allà on decidim, allò que volem, es barreja amb allò que et trobes, per casualitat. la sensibilitat és una cosa que totes tenim, que aprenem. no ser sensibles és una sensibilitat més. escollim allò que mirem, allò que observem, el que triem, el que  descartem. decidim abraçar un concepte, una persona, una situació, un context. deconstruir-los per construir-los. decidim formar-ne part, quedar-nos. o bé marxar, fugir o ignorar(-nos). però res és a l’atzar. no pot ser a l’atzar. estic veient com de cíclica és la vida, que a la vegada segueix marcant un cert ritme cap a ‘endavant’. però certs efectes del passat i certs moments em ressonen. perquè res és a l’atzar.

tinc un record. en realitat en tinc molts, però alguns els tinc més presents que altres. i un en particular on em parles i em parles. i jo em bloquejo, però somric. somric perquè en aquell moment m’adono que res és envà i que allò que m’he construit m’ha dut altra vegada aquí, al teu costat, per a que ens coneguem, aquest cop de veritat.