sobre camins, crisis i estats emocionals

avís de contingut: menció d’ideació suicida

 

porto fugint de mi mateixa des de sempre. o potser no sempre, però quasi sempre. tapant tot allò que sentia despreciable, o que simplement no encaixava. rebutjant cada una de les voluntats, necessitats, estats, emocions. ho he tapat amb tot el que he trobat. tapant, a la vegada, el dolor que em provocava el propi autorebuig. la majoria de vegades sense paraules, ni per mi mateixa, ni per les demés. el dolor, que sempre persisteix i que mai marxa. per molt que el tapi, per molt que en fugi, per molt que miri cap a una altra banda. un bucle d’autoodi constant, amb tot l’esgotament que això comporta. i prou que cansa la vida en general, com per portar a sobre o arrossegant un estat emocional semblant al de qui li cansa estar viva. no ho negaré, també la ideació suicida és una cosa que m’ha perseguit en tot aquest merder. no m’avergonyeix reconèixer aquest estat. potser és el que menys m’ha avergonyit de totes les emocions que arrossego des de l’adolescència, o potser des de ben petita.

he començat a adonar-me de quins són aquells moments que em dispara tot aquest merder. sí, és un merder. no ho negaré. i encara no sé com he sobreviscut i com he arribat fins aquí. però hi he arribat. no crec que no arribar-hi sigui una forma de rendir-se. a vegades és al revés. quan et deixes portar per tot allò que se’t diu des de fora que has de fer, com allò que no has de fer, arrossegar-se pot ser simplement sobreviure. és irònic que el que m’ha limitat en aquest sentit sigui el mateix que el que m’ha dut fins aquí. parlem d’estructures, parlem de relacions. parlem de com, de què, del per, quan, i dels potsers.

he trobat una petita cosa a la que m’agafo en aquest nou camí. que em fa sentir bé, que no és ni el que m’han dit que és egoista, però tampoc el que significa viure’s sempre per les demés. i és això, petita cosa, simple, però que no puc expressar amb paraules, que només em surt expressat en formes. que escupo, que trec, que vomito, dibuixant allò que per moltes no té cap mena de sentit. però és que la vida no té sentit. i no té perquè tenir-lo.

on és l’equilibri entre el que hi ha fora i el que hi ha dins? ni idea. segueixo buscant, segueixo trobant. i em segueixo trobant. abans sentia els camins com més linials. no tant en el sentit de “rectes” o sense desviacions, però sí sense interconnexió amb els “abans” i amb els “després”. però després de cada crisi, em miro el que he dibuixat i percebo que els camins són més aviat recargolats, simbòlics, inestables. i això, per molt que la nostra mentalitat linialment occidental no ens permet acceptar que són camins, és per on sovint em perdo quan realment em sento més connectada, tant amb mi i com amb el que m’envolta.

sobre crisis emocionals i empoderaments

és migdia i torno a casa perquè no puc treballar. porto ja molts dies així, no sé molt bé on tinc el cap. són moltes coses, és tot el que està passant, i és a la vegada alguna nova crisi que em sacseja, aquesta vegada amb profunditat. vull fer una pausa, tornar la meva preocupació allà on ara mateix puc fer alguna cosa. no vol dir que el meu cap segueixi 100% aquí, amb mi, però parcialment ho aconsegueixo.

estic tornant a fer teràpia, després de “fallar” vàries vegades al llarg de la meva vida. aquest cop estic tocant el que tenia més profund. sento por, ràbia, i a la vegada alegria. però hi ha dies que em sento perduda. i crec que és com haig d’estar, donades les circumstàncies. tantes vegades he crescut i viscut intentant entendre quin tipus de persona hauria de ser, tantes que he perdut el compte. he xocat totalment i frontalment amb aquella persona que només buscava algun tipus de reconeixement. i no us penseu, no estic parlant de gènere, estic parlant de capacitisme, estic parlant de com funciona el meu sentir, el meu cap, la meva forma d’expressar-me. tot allò que no se m’ha permès ser, ni sentir. tots els mecanismes per fer-me sentir que tot ho faig malament, que haig d’aprendre a ser a través de l’exemple de les demés. sento dolor, per tot el mal que m’hagi pogut fer a mi mateixa, només reflex del que m’han fet sentir cap a mi aquelles que des del seu pedestal neurotípic es neguen a veure’ns.

a vegades ploro. feia bastant de temps que no em passava. m’hagués agradat que el meu cap i el meu cos funcionessin d’altres formes, més acceptades socialment. no perquè cregui que seria millor sinó perquè tot m’hagués sigut més fàcil. sé que el problema no és com sóc, és el capacitisme. això no treu que senti ràbia. però haig de deixar de focalitzar-la cap a mi.

m’he adonat d’una cosa, i és que és igual el que facis. encara que facis allò que les demés volen tampoc ho fas bé. sempre quedaràs per allò que les és útil, no molt més. el reconeixement i la intimitat és sempre reservada a les privilegiades, i elles ni tant sols volen veure-ho. perquè no els convé.

ara m’ha de donar igual això. no puc, d’un cop, canviar tota aquesta situació. sí que he après algunes coses, i esquivo molt fortament certs tipus de persones i relacions. però creieu-me, hi ha dies que em cansa i em costa. hi ha dies que se’m fan pesats.

remiro la meva llibreta. una de color lila que faig servir per fer teràpia. després de despullar-me emocionalment, d’expressar com m’he sentit al llarg dels anys, hi he escrit una frase: “hi ha gent que m’estima”. no sé què pinta aquella frase allà, per tot el context que hi havia, tot el que hi havia escrit abans. suposo que és un missatge que m’he volgut deixar a mi mateixa inconscientment, per adonar-me que no està tot perdut. ja ho sé. de fet no és una mentida. sé que tinc persones molt especials a la meva vida amb les que tinc un vincle que no canviaria per res. el problema és que la meva por sempre és (però només desitjo que deixi de ser-ho) “quin serà el dia que es decepcionin, quin serà el dia que ho espatlli tot”, perquè això és el que m’han ensenyat tota la meva vida. és la mateixa por que fa que molts cops marqui una distància, que detesto i que vull trencar.

però ara mateix sé que el que estic marcant és un altre camí on, per fi, sento que em puc empoderar.

 

 

desanudarse

cuando el deseo se convierte en miedo, se hace un nudo en el cuerpo. desatar es un proceso lento que precisa de algo de atención y cariño. desanudar para desnudar el alma, que se tuvo que tejer, un poco a golpes y también con nudos, después de romperse y romperse, varias veces. el cuerpo, que es sabio y algo tonto a la vez (porque no es incompatible) se va descubriendo a sí mismo, otra vez. y tantas veces como haga falta. con miedo. sin miedo. tejiendo, anudando, desanudando, desnudándose. frente a un espejo. poder mirarse. respirar(se). y saber que aquí vuelves y volverás a estar, para lo que te haga falta.

 

69024048_10219827828305148_2831509708748095488_o

pertença

a vida é o que acontece enquanto a wuwei tem saudade. e eu sei que vou ter saudade, da minha terra, da minha gente. a tristeza, de saber que não vou poder andar a pé pela minha cidade, que não vou poder abraçar a quem gostava de sentir perto. acho que estou a comprender o que significa ter saudade. e é lindo tê-la porque significa que deixo aqui alguma coisa que é muito importante para mim. é o sentimento de pertença.

a veces, la intensidad

a veces la intensidad me para. a veces no me permite hablar. a veces me hace huir. a veces ella misma me dificulta poder comprenderla. a veces sale, a veces entra. a veces se mueve, se va o se queda. aprender de ella para conocer también las reacciones de les demás es ahora parte de mi proceso. a veces la he odiado, hubiese preferido ser como la mayoría. otras veces la aprecio y la quiero. otras querría conseguir compartirla para que se comprendiera lo que digo. o para que se comprendiera mejor todo aquello que no digo y se pierde por el camino.

 

66158652_10219457181719215_3048311196764602368_o

(poema de josé saramago)

a totes nosaltres

a totes les que ens costa parlar. a totes les que parlem massa. a les que no encertem quan hem de parlar i quan no. a totes les traumades. a totes les neurodivergents i trastornades. a totes les desviades. a totes les que hem sigut eternament rebutjades. a totes les que ens costa moure’ns a través de les relacions. a totes les que arrosseguem traumes. a totes les que tenim pors que fins i tot ens fan fugir d’allò que més desitgem. a totes les que col·lapsem. a totes les que ens ensopeguem amb tot. a totes les que no sabem què sentim. a totes les que la intensitat ens ofega quan ho sabem, sense tampoc entendre-ho molt bé. a totes les que ens quedem en blanc en els moments més agradables i en els més desagradables. a totes les que ens costa gaudir de certs moments per por a perdre’ls. a totes nosaltres. a totes vosaltres.

 

44783474_10217430468332647_4378797601554694144_o

(poema de kai)

faltes

trobar a faltar alguna cosa, que no saps exactament què és, i menys com anomenar-la. però saps que et falta. no té a veure amb barcelona, lisboa o londres. és relacional. potser és aquella intimitat, o aquella intensitat, o potser és la confiança o certa seguretat. només saps que no hi és. no és buit. el buit no és res. la falta és alguna cosa. respires, sense més.

mires a les demés, com t’expliquen moltes de les coses que han estat fent últimament. escoltes amb certa enveja. i a la vegada penses que res de tot això és per a tu. trobo a faltar aquella felicitat que prové de la calma, no aquella que prové d’estar constantment estirant i estirant la meva zona de confort.

però, com sempre, em mantinc en una posició estranya. no és intermitja, no és d’equilibri. és diferent. és aquella des d’on em permeto observar. i observo. sense entendre molt bé cap a on decidiré caminar finalment.