començar a construir

vaig sentir aquella punxada per la falta, per aquella necessitat que tenen moltes de fugir. segueixo, després de mesos, preguntant-me el per què. és un bucle en el que estic des de que tinc 15 anys. i necessito sortir-ne. sí que vaig comprenent coses, però dol igual. la gent ve, fa i se’n va. el més fotut és quan utilitzen filosofies per excusar comportaments altament consumistes. ens podem excusar, darrera de les nostres faltes, dels nostres malestars, dels sistemes per on nedem, de la nostra educació, de qualsevol cosa. hi ha vegades que utilitzem el propi discurs crític per excusar-nos també. és una roda que mai acaba. és l’individualisme imperant. és la dominació constant. és veure el nostre voltant com un simple ús i recurs. que tampoc té res de simple aquesta mirada. és la nostra mirada, que per molta deconstrucció la seguim nutrint, la seguim mimant.

i ara que parlo de deconstrucció. crec que ens passem més hores intentant deconstruir que construint. i que deconstruim per seguir consumint. millor dit, per poder consumir més i “millor”. fins i tot el nostre propi cos, la nostra pròpia ment, i qualsevol propi sentiment.

aquest és el meu últim post en aquest blog. sento, com ja vaig dir, que començo un altre camí.

punt d’inflexió

estic de subidon. porto des de setembre travessant un procés que està sent molt important. també complicat. estic encarant, després de 25 anys, coses que tenia enterrades. m’estic acceptant. m’estic mirant amb més afecte. m’estic comprenent. he plorat molt. he tingut crisis. curtes. llargues. m’he posat malalta continuament durant tots aquests mesos. he estat també lidiant i entenent una mica més com funcionen les meves adiccions. he entès què han significat per a mi durant tot aquest temps coses com l’alcohol. anestèsies per no sentir el dolor i l’angoixa que em provocava viure, relacionar-me, moure’m. i per poder sobreviure. i ara estic de subidon. sé que el procés no ha acabat. però sí que sé que alguns altres processos o formes que tenia de veure’m i viure’m sí que han acabat. estic en un punt d’inflexió molt important. és probable que tanqui aquest blog i comenci un altre (tots els meus blogs personals-emocionals van lligats a processos i formes de viure’m, així que tots tenen un principi i un final, que s’uneixen amb els anteriors i els següents). sé que el subidon baixarà, i com dic, sé perfectament que no he acabat el procés ni he passat ni la meitat (o menys) de la cura que necessito (l’estrés post-traumàtic no és una cosa que marxi tant ràpid, potser el meu proper espai serà precisament el d’aquest viatge).

feia molt de temps que no em trobava tan bé. de fet crec que no recordava trobar-me així. i estic connectant amb una personeta que vaig ser, a la que li agraeixo moltes coses i  a la que trobava a faltar.

 

sobre camins, crisis i estats emocionals

avís de contingut: menció d’ideació suicida

 

porto fugint de mi mateixa des de sempre. o potser no sempre, però quasi sempre. tapant tot allò que sentia despreciable, o que simplement no encaixava. rebutjant cada una de les voluntats, necessitats, estats, emocions. ho he tapat amb tot el que he trobat. tapant, a la vegada, el dolor que em provocava el propi autorebuig. la majoria de vegades sense paraules, ni per mi mateixa, ni per les demés. el dolor, que sempre persisteix i que mai marxa. per molt que el tapi, per molt que en fugi, per molt que miri cap a una altra banda. un bucle d’autoodi constant, amb tot l’esgotament que això comporta. i prou que cansa la vida en general, com per portar a sobre o arrossegant un estat emocional semblant al de qui li cansa estar viva. no ho negaré, també la ideació suicida és una cosa que m’ha perseguit en tot aquest merder. no m’avergonyeix reconèixer aquest estat. potser és el que menys m’ha avergonyit de totes les emocions que arrossego des de l’adolescència, o potser des de ben petita.

he començat a adonar-me de quins són aquells moments que em dispara tot aquest merder. sí, és un merder. no ho negaré. i encara no sé com he sobreviscut i com he arribat fins aquí. però hi he arribat. no crec que no arribar-hi sigui una forma de rendir-se. a vegades és al revés. quan et deixes portar per tot allò que se’t diu des de fora que has de fer, com allò que no has de fer, arrossegar-se pot ser simplement sobreviure. és irònic que el que m’ha limitat en aquest sentit sigui el mateix que el que m’ha dut fins aquí. parlem d’estructures, parlem de relacions. parlem de com, de què, del per, quan, i dels potsers.

he trobat una petita cosa a la que m’agafo en aquest nou camí. que em fa sentir bé, que no és ni el que m’han dit que és egoista, però tampoc el que significa viure’s sempre per les demés. i és això, petita cosa, simple, però que no puc expressar amb paraules, que només em surt expressat en formes. que escupo, que trec, que vomito, dibuixant allò que per moltes no té cap mena de sentit. però és que la vida no té sentit. i no té perquè tenir-lo.

on és l’equilibri entre el que hi ha fora i el que hi ha dins? ni idea. segueixo buscant, segueixo trobant. i em segueixo trobant. abans sentia els camins com més linials. no tant en el sentit de “rectes” o sense desviacions, però sí sense interconnexió amb els “abans” i amb els “després”. però després de cada crisi, em miro el que he dibuixat i percebo que els camins són més aviat recargolats, simbòlics, inestables. i això, per molt que la nostra mentalitat linialment occidental no ens permet acceptar que són camins, és per on sovint em perdo quan realment em sento més connectada, tant amb mi i com amb el que m’envolta.

sobre crisis emocionals i empoderaments

és migdia i torno a casa perquè no puc treballar. porto ja molts dies així, no sé molt bé on tinc el cap. són moltes coses, és tot el que està passant, i és a la vegada alguna nova crisi que em sacseja, aquesta vegada amb profunditat. vull fer una pausa, tornar la meva preocupació allà on ara mateix puc fer alguna cosa. no vol dir que el meu cap segueixi 100% aquí, amb mi, però parcialment ho aconsegueixo.

estic tornant a fer teràpia, després de “fallar” vàries vegades al llarg de la meva vida. aquest cop estic tocant el que tenia més profund. sento por, ràbia, i a la vegada alegria. però hi ha dies que em sento perduda. i crec que és com haig d’estar, donades les circumstàncies. tantes vegades he crescut i viscut intentant entendre quin tipus de persona hauria de ser, tantes que he perdut el compte. he xocat totalment i frontalment amb aquella persona que només buscava algun tipus de reconeixement. i no us penseu, no estic parlant de gènere, estic parlant de capacitisme, estic parlant de com funciona el meu sentir, el meu cap, la meva forma d’expressar-me. tot allò que no se m’ha permès ser, ni sentir. tots els mecanismes per fer-me sentir que tot ho faig malament, que haig d’aprendre a ser a través de l’exemple de les demés. sento dolor, per tot el mal que m’hagi pogut fer a mi mateixa, només reflex del que m’han fet sentir cap a mi aquelles que des del seu pedestal neurotípic es neguen a veure’ns.

a vegades ploro. feia bastant de temps que no em passava. m’hagués agradat que el meu cap i el meu cos funcionessin d’altres formes, més acceptades socialment. no perquè cregui que seria millor sinó perquè tot m’hagués sigut més fàcil. sé que el problema no és com sóc, és el capacitisme. això no treu que senti ràbia. però haig de deixar de focalitzar-la cap a mi.

m’he adonat d’una cosa, i és que és igual el que facis. encara que facis allò que les demés volen tampoc ho fas bé. sempre quedaràs per allò que les és útil, no molt més. el reconeixement i la intimitat és sempre reservada a les privilegiades, i elles ni tant sols volen veure-ho. perquè no els convé.

ara m’ha de donar igual això. no puc, d’un cop, canviar tota aquesta situació. sí que he après algunes coses, i esquivo molt fortament certs tipus de persones i relacions. però creieu-me, hi ha dies que em cansa i em costa. hi ha dies que se’m fan pesats.

remiro la meva llibreta. una de color lila que faig servir per fer teràpia. després de despullar-me emocionalment, d’expressar com m’he sentit al llarg dels anys, hi he escrit una frase: “hi ha gent que m’estima”. no sé què pinta aquella frase allà, per tot el context que hi havia, tot el que hi havia escrit abans. suposo que és un missatge que m’he volgut deixar a mi mateixa inconscientment, per adonar-me que no està tot perdut. ja ho sé. de fet no és una mentida. sé que tinc persones molt especials a la meva vida amb les que tinc un vincle que no canviaria per res. el problema és que la meva por sempre és (però només desitjo que deixi de ser-ho) “quin serà el dia que es decepcionin, quin serà el dia que ho espatlli tot”, perquè això és el que m’han ensenyat tota la meva vida. és la mateixa por que fa que molts cops marqui una distància, que detesto i que vull trencar.

però ara mateix sé que el que estic marcant és un altre camí on, per fi, sento que em puc empoderar.

 

 

desanudarse

cuando el deseo se convierte en miedo, se hace un nudo en el cuerpo. desatar es un proceso lento que precisa de algo de atención y cariño. desanudar para desnudar el alma, que se tuvo que tejer, un poco a golpes y también con nudos, después de romperse y romperse, varias veces. el cuerpo, que es sabio y algo tonto a la vez (porque no es incompatible) se va descubriendo a sí mismo, otra vez. y tantas veces como haga falta. con miedo. sin miedo. tejiendo, anudando, desanudando, desnudándose. frente a un espejo. poder mirarse. respirar(se). y saber que aquí vuelves y volverás a estar, para lo que te haga falta.

 

69024048_10219827828305148_2831509708748095488_o

pertença

a vida é o que acontece enquanto a wuwei tem saudade. e eu sei que vou ter saudade, da minha terra, da minha gente. a tristeza, de saber que não vou poder andar a pé pela minha cidade, que não vou poder abraçar a quem gostava de sentir perto. acho que estou a comprender o que significa ter saudade. e é lindo tê-la porque significa que deixo aqui alguma coisa que é muito importante para mim. é o sentimento de pertença.