el vacío que me da paz

482199_10200775866698015_297147682_n

 

por circunstancias de la vida, llevo desde los 13 años odiándome. no quiero culpar a nadie, no voy a explicar cómo empezó todo, porque al final víctima tras víctima, vamos pasándonos todo aquello que las estructuras nos desgarran. y nunca mejor dicho. ha sido siempre mi cuerpo, también mi cabeza, también mi sentir. todo. y lo fui tapando día tras día con todo aquello que me encontraba: adicciones, lamentos, vómitos, malestares, dietas, tratando de ser otra sin poder escapar de mí. dándome golpes, dándome instrucciones. en bucle, sin fin.

el tiempo ha ido curando heridas. o más que el tiempo, que no es en sí nada, mi testarudez de querer salir de cada una de las trampas que yo misma y mi entorno me iban poniendo. también tengo algo que agradecerle al activismo, al feminismo, y a todes aquelles con las que hoy en día comparto, ni que sea un pequeño momento. y al taoísmo, que me salvó en mi momento más bajo. ese momento que caí muy profundo, pero en el que supe apreciar el vacío.

y es que el problema no es sólo el género, son muchas más cosas que te desgarran desde fuera y desde dentro. pero hay algo. un pequeño algo que he conseguido encontrar. que detrás de ese horrible comportamiento conmigo misma ha resurgido varias veces. no es amor. y más que eso. es dejarme afectar por una idea que no llena nada. que es vacío. ese vacío al que voy de vez en cuando, y que me da paz.

Anuncios

l’edat: paradoxa temporal en vida

edat

 

l’edat no és només el que pots veure marcat al voltant dels teus ulls. tampoc és només la quantitat de ferides físiques o emocionals que acumules. tampoc és només l’experiència, ni tampoc només els experiments, les pors, les alegries. tampoc és només una referència social a alguna cosa que totes més o menys sabem comprendre. és tot això barrejat de forma complexa que fa que a vegades quan veus alguna d’aquestes marques en el teu cos, milions d’emocions, pors i alegries, et sobrepassen de cop, i ets capaç o incapaç de trobar-li sentit amb l’experiència. és allò que t’espanta i a la vegada et regala alguna cosa que no ets capaç d’apreciar fins que no han passat alguns anys més i et veus altre cop lluitant contra l’edat que tens i lamentant no haber apreciat tot allò que lamentaves en el seu moment pel mateix motiu que et lamentes ara. és un bucle sense fi (més enllà del propi final). o potser sí que en surts en algun moment, però mai ho sabràs fins que no arribi. i no hi ha paradoxa temporal en sèries i pel·lis que superi la pròpia paradoxa que l’edat a vegades t’aporta. i ja sabem que és cultural. però tot materialitza, per molt cultural o social que sigui. perquè tot allò simbòlic és material, i viceversa.

la teva opinió de merda

15590600_10211409306807372_5983020359584837254_n

 

una vegada em vas dir que estava massa preocupada pels marges. una vegada em vas dir que el meu públic eren aquelles que tu tant odiaves. una vegada em vas dir que no tenies suficient per cuidar-me. i tot això m’ho vas dir, mentre a la vegada havia d’escoltar cada dia cada una de les teves merdes vàries i et guanyaves la vida gràcies a aquests marges.

et diré que no hi ha suficient preocupació pels marges i que la meva és inclús escassa. et diré que jo no tinc públic, que comparteixo, i que aquelles que tant odies es preocupen més que tu pel que són les cures i els marges. et diré que no és que no tinguessis suficient de res, és que simplement no et donava la gana.

i dic això sabent molt bé on em situu jo i on et situes tu. perquè res vaig haver de conèixer més que aquell qui cada dia em matxacava. aquell que no tenia energia per cuidar-me, la tenia per enfonsar-me. dia rere dia. setmana rere setmana.

però et diré també que me la sua. perquè res és menys important ara mateix a la meva vida, que la teva opinió de merda, i absurda.

i no només la teva, també hi afegeixo la de totes aquelles que, per algun motiu que mai entendré, porten temps volent esborrar-me.

res és a l’atzar

55869509_10218577178719690_2426314943490949120_o

 

el desig, l’energia, allò que ens mou, allà on decidim, allò que volem, es barreja amb allò que et trobes, per casualitat. la sensibilitat és una cosa que totes tenim, que aprenem. no ser sensibles és una sensibilitat més. escollim allò que mirem, allò que observem, el que triem, el que  descartem. decidim abraçar un concepte, una persona, una situació, un context. deconstruir-los per construir-los. decidim formar-ne part, quedar-nos. o bé marxar, fugir o ignorar(-nos). però res és a l’atzar. no pot ser a l’atzar. estic veient com de cíclica és la vida, que a la vegada segueix marcant un cert ritme cap a ‘endavant’. però certs efectes del passat i certs moments em ressonen. perquè res és a l’atzar.

tinc un record. en realitat en tinc molts, però alguns els tinc més presents que altres. i un en particular on em parles i em parles. i jo em bloquejo, però somric. somric perquè en aquell moment m’adono que res és envà i que allò que m’he construit m’ha dut altra vegada aquí, al teu costat, per a que ens coneguem, aquest cop de veritat.

mochilas: miedo, emoción y sinceridad

16819210_10211966200409364_3996940174737210973_o

viajo con una mochila llena de dudas, de esas que no he querido observar hasta ahora porque era todo demasiado y es mejor trabajar los problemas por capas. pero estoy bien y de golpe esa ansiedad vuelve a llamarme.

no sé si es la novedad, o bien el miedo, o bien algo más. lo que no sé qué siento, lo que no sé qué es. y me pierdo. se concentra. y me explota en algún lugar que no sé como llamar.

llevo mochilas de colores, algo estropeadas, algo rotas de tanto cargarlas, tirarlas, recogerlas, pisarlas, olvidarme a rato de ellas. pero a veces me parecen incluso cómodas y me sirven para apoyarme cuando estoy algo agotada de tanto hacer como si nada.

voy a abrir una de ellas y no sé si me embarga el miedo o la emoción. o las dos cosas a la vez. siempre son esas dos cosas a la vez. esta vez, no obstante, lo voy a hacer con algo más de cariño y tacto. y, sobre todo, con mucha sinceridad. hacia mí misme.

relacions mesurades. relacions desempoderades

20615766_10213695238274230_2208026474541552562_o

 

avís de contingut: ridiculització, desempoderament, mesura de relacions, menció d’ansietat i ansietat social

 

sento dolor quan veig com des de retòriques que diuen ser crítiques es mesuren les relacions pel que produeixen: “si no és que busquem a les guapes, si us plau, busquem a aquelles que follin bé”. sento dolor perquè només fem que mesurar-nos, constantment. em vaig adonar fa relativament poc que part d’aquesta obsessió per mesurar-nos ha agreujat la meva ansietat social. com més conec com funcionen aquest tipus de mecanismes que són per defecte, més ansietat em produeix conèixer a persones “noves”: em mesuraran? em jutjaran? utilitzaran alguna debilitat meva per fer-me mal? em manipularan? em ridiculitzaran? em deixaran tirada?

jo tenia una sensació, o un desig secret, de que amb l’edat hi haurien ansietats que anirien desapareixent, i està sent molt més complex que això. algunes ansietats baixen, d’altres es disparen degut a experiències.

és fotut que una tingui por a moure’s en espais que es diuen crítics degut a la por a que et mesurin i a que utilitzin aquestes mesures per exposar-te, ridiculitzar-te i fer-te mal. ens diem feministes i això és més aviat matxirulisme.

a vegades, davant d’aquesta ansietat, tanco els ulls i m’imagino com m’abracen i em toquen aquelles mans per les que no em sento atrapada. ni jutjada. ni mesurada. sinó aquelles amb les que puc sentir-me empoderada. aquelles amb les que m’agrada compartir també les meves merdes, les meves vulnerabilitats, les meves debilitats, sense por a sentir-me trepitjada.

el millor regal que he tingut a la meva vida

 

53145809_10218418086542485_5920691706927251456_o

recordo una època on tot missatge que rebia m’espantava. recordo un dia que sense voler-ho conscientment vaig llençar el mòbil molt fort i quasi surt volant per la finestra. m’espantava fins i tot un missatge de ma germana, de la meva mare, o d’aquell amic que feia més de 10 anys que coneixia. el que més m’espantava d’aquella situació era pensar que no en podria sortir mai, que tot sempre seria així. i això és el que li vaig dir a la meva terapeuta, qui va aprofitar l’ocasió per fer-me sentir responsable del que m’estava passant. ella pensaria que així m’estava d’alguna manera empoderant: ets responsable, i per tant tu ho pots canviar. però el que estava aconseguint era el contrari: jo tinc la culpa, sempre em passarà, qui m’ha provocat tot això no n’és responsable, per tant no fa falta treure’l de la meva vida.

per què ara mateix estic recordant això? han passat 4 anys des d’aquell desembre del 2014 on estava en el punt més baix (no de la meva vida, ja que 15 anys abans d’allò vaig estar un pou més profund encara, però sí d’una època que va començar el 2010 i que em vaig treure de sobre ara fa un any). la resposta al per què ara recordo això, és perquè em sorprenc a mi mateixa ara mateix observant-me després de tot allò i adonant-me de que ja no estic allà, que vaig sortir d’aquell infern.

he recuperat la confiança? crec que no al 100% i crec que és millor així. l’he recuperat, fins al punt de no tenir ganes de fugir quan estic més d’una hora al costat d’una persona amb qui sento que m’agrada compartir. però hi ha una part, aquella part ingènua que tenia que feia que em deixés confiar per qui em volia manipular, que he deixat enrera. i que, sincerament, no vull pas recuperar.

i ara sento que puc sentir, un altre cop, milions de coses que durant temps el meu cap i el meu cos havien decidit no sentir, a través d’un mur emocional que crec que m’ha salvat la vida. no és un mur com aquell que em demanaven que posés quan em deien que fes el cor fort. no fotem, maleïda fotuda recomanació. no vull fer el cor fort de res, no vull haver de suportar a qui vol absorbir tota la meva capacitat d’aguantar el que sigui. simplement vull deixar que la meva ràbia les aparti del meu camí. un camí que comparteixo amb aquelles a qui estimo, amb aquelles que em regalen dia rere dia part de la seva companyia, estima, errors, afecte i pensaments. i per totes aquestes sí que vaig voler un bon dia aixecar-me, cuidar-me i no permetre mai més que algú m’aparti del meu camí ple de merdes, de pors, d’alegries, de plors, de dolors, de plaers i d’idees que em permeten seguir sentint que el valor no és valentia, ni tampoc un preu, sinó allò que ressignifico a través del que no és meu, ni teu, ni vostre, sinó que està basat en un josaltres que va molt més enllà, que és contextual i que és el millor regal que he tingut a la meva vida.