protocols i embolics de merda

embolic

 

ens hem fet un embolic i ja no sabem què és fora i què és dins. ens hem fet un embolic i ja no sabem què volem quan cuidem ni què vol dir. ens hem fet un embolic i generem constantment exclusions en nom de la inclusivitat. ens hem fet un embolic i no sabem què estem fent. mai. a cap lloc. ens hem fet un bon embolic i ja no sabem qui agredeix perquè totes som aquesta merda que senyalem. ens hem fet un embolic perquè confonem ser crítiques amb criticar-nos constantment. ens hem fet un bon embolic de merda i ens fem mal. i no sabem reparar-nos, no sabem demanar-nos perdó, perquè som un embolic orgullós, que no vol baixar del pedestal, que ha creat protocols amb una suposada base crítica i no opressiva que ara són dogmes que no es poden qüestionar i que es reciten en veu alta abans de sopar, abans de cada festa, abans de cada assemblea, abans de cada missa de diumenge. ens hem fet un bon embolic. i ara a veure com ens ensortim.

constantment generem un “nosaltres” que canvia segons ens convé. estic per la multiplicitat i no crec gens en allò de que lluitar per cada una de les múltiples opressions i, per tant, per les diversitats, impliqui dividir-nos. pensar el contrari és volver-nos homogènies, i seguir perpetuant opressió. ara bé, ens hem fet un embolic i de la multiplicitat hem fet una maleïda excusa per carregar-nos-la. estem maltractant també a qui es deixa la pell. estem sent extremadament capacitistes en el procés. perquè detestem els processos i només volem resultats que ens parteixen, l’ànima. i diem que són les altres les que maltracten i mai ens mirem a nosaltres. perquè estem fetes un bon embolic.

 

Anuncios

ésser intens que col·lapsa

44761707_10217452100753444_3450042801041965056_o

 

a vegades sento les petjades sobre el meu pit. sento que m’ofeguen i a la vegada em fan tornar a reviure emocions que estaven amagades sota tota aquesta estructura. vull córrer i m’agradaria poder-ho fer compartint també després l’alegria de qui torna esgotada però emocionada per tot el que ha vist.

m’agraden les mans, com es mouen, com toquen, com agafen, com es tanquen amb força i com s’obren quan saluden. m’agrada la simplicitat d’una sola paraula, m’agrada com es complica en una metàfora. m’agrada tancar els ulls, obrir-los i descobrir així petits detalls que em passaven desapercebuts. us heu adonat de quantes formes diferents som capaces de moure qualsevol part del cos? el que no entenc és perquè a mi em diuen que no puc moure’l com el moc. i això és el que penso mentre us miro. o us admiro. mentre miro com us moveu, com gesticuleu, com m’enamoreu.

puc estar-me hores davant del nom d’alguna persona a qui em ve de gust conèixer sense tenir la capacitar d’escriure res. i a la vegada sóc capaç de decidir de la nit al dia que vull canviar de ciutat. a vegades no sé si fujo o si he decidit quedar-me esperant a que em responguin un missatge que mai he aconseguit enviar. sigui el que sigui, m’he adonat de que sóc un ésser intens que moltes vegades col·lapsa i no és capaç de dir ni fer res.

pertenecer

16819184_10212000219419818_901871050848545681_o

 

aviso de contenido: monogamia, monosexismo, mención de maltrato, privilegios, mentiras

 

me habláis de relaciones que no son las mías. no solamente me habláis de ellas, además me las adjudicáis a través de un lenguaje que no entiendo, que no comprendo, que no me pertenece. me habláis de géneros de una forma que no me atraviesa, de orientaciones que me parecen extrañas. me habláis de parejas. sí, de parejas. eso que me ha sido vetado durante tanto tiempo. eso que ya no sé ni qué mierdas es. me construis formas extrañas a mí, a mi sentir, a mi experiencia, y me borráis. habláis también de la amistad de una forma superficial. a mi me han maltratado y humillado en nombre de la amistad. no me siento representada en ningún rincón de este jodido espacio.

me habláis de ocupaciones extrañas de espacios, de que todes (¿todes?) siempre observamos y deseamos el privilegio. no os entiendo, no os comprendo. serán las hostias que recibí. a mí me cansa el carisma. no lo observo. mientras lloráis por no tener suficientes privilegios para que os miren, ignoráis totalmente a quien está por debajo vuestro. ¿y no iba de esto? será que mentimos constantemente cuando hablamos, cuando escribimos, cuando deseamos un reconocimiento en esta estructura alternativa que nos hemos creado. tantas mentiras, tantas, que hay que ir esquivando.

pero no todo es esta mierda. todo depende de donde miremos, otra vez. he aprendido a fijarme en lo que no resalta, allí están les verdaderes revolucionaries. les hay. muches. allí es donde quiero estar. allí es donde quiero pertenecer. allí es donde quiero quedarme dormida en un abrazo.

pero no nos apropiemos de los márgenes desde los múltiples privilegios. hay que saber donde estamos cada une, de donde venimos y lo que somos. para seguir construyendo relaciones sensibles. esas que en esos jodidos espacios borran, ningunean e ignoran. esas que no saben expresar porque, aunque les joda reconocerlo, y no quieran hacerlo, solo construyen para ellos.

(re)naixences

photo_2018-11-14_09-37-28

 

vaig caure. molt profundament. vaig aixecar-me, tot i sentir un dolor immens a totes les parts del meu cos. no era la primera vegada que m’enfonsava, però aquest cop m’havien estat arrossegant tant de temps que el dolor s’havia fet extremadament profund. vaig aixecar-me i em vaig prometre a mi mateixa que sortiria d’aquella merda, i que en sortiria millor de com hi vaig arribar. em vaig prometre (re)construir-me i que arribaria un dia en el que sentiria una enorme estima per aquell moment en el que vaig decidir aixecar-me. vaig fer-ho a les fosques i vaig buscar com encendre tots els llums que vaig poder o que vaig ser capaç de trobar. un a un vaig aprendre a encendre’ls i a trobar ajuda per fer-ho. em vaig deixar ajudar. sobretot vaig aprendre a escollir. he après a dirigir la meva intensitat. una intensitat que havia arribat a odiar fins al punt de rebutjar-la, amagar-la, no acceptar-la. la meva intensitat no només està tornant, sinó que a més l’estic estimant.

m’encanta que el meu aniversari coincideixi amb la tardor, una època en la que comença la reflexió i la petita mort que ens portarà a múltiples naixences. m’agrada perquè em dóna l’oportunitat de viure un dia com és el que compleixo anys fent balanços emocionals i mentals. i sento que aquest és el més especial i bonic de tots els que porto vivint, pel moment vital en el que em trobo. per tot el que he aconseguit, per tot el que m’envolta, i per tot el que he pogut aprendre a apreciar.

he desaprès els malsons. he desaprès els plors al despertar-me pel matí. he desaprès l’angoixa constant per tot. he desaprès a posar l’atenció allà on te la treu, te la roba o et desposseeix de tot. he après a estimar i estimar-me posant barreres i fronteres escollides, sensibles, polítiques. he après a abraçar les meves pors i fer-ne d’elles un pou de saviesa. he après a acceptar-me en els meus pitjors moments. he après a acceptar aquelles parts de mi que moltes m’havien ensenyat a rebutjar, a canviar. he desaprès l’auto-odi per no funcionar com em deien que havia de funcionar. he desaprès la vida i l’he re-construït. he desaprès i après de nou la lluita, la interna, l’externa, si és que realment es poden separar. he desaprès i he après al costat de persones meravelloses, i espero seguir-ho fent. he après de les anònimes. he admirat, us he admirat, moltíssim: a les que lluiten, a les que hi són quan poden de formes múltiples i diverses, a les que construeixen dia a dia noves formes de relacionar-nos, a les que comparteixen pensaments, reflexions, experiències, emocions, plors, angoixes, a les que m’han acceptat amb les meves merdes més profundes i que m’han ajudat així a superar-les o canviar-les, i a les que no només es queixen per poder obtenir un plat en una taula parada per a poques persones sinó que volen destruir la taula perquè totes hi puguem cabre.

gràcies a totes les que m’heu acompanyat durant aquest llarg procés. gràcies per ser-hi, per afectar-me. gràcies per ajudar-me a aixecar-me. gràcies també a les que hi heu sigut de múltiples maneres, o a les que us he conegut quan ja estava passant el procés. gràcies també a les que m’heu dedicat alguna frase, comentari o qualsevol tipus d’intercanvi, encara que no sàpiga els vostres noms. no teniu ni idea com algunes persones sou capaces d’afectar(-me) de formes molt diverses. moltes vegades després de mesos encara recordo uns pocs segons de paraules o un simple gest o una abraçada. a vegades, de fet la majoria de les vegades, no sé molt bé com reaccionar, no sé què dir-vos. i és que simplement estic tant impactada i agraïda que la intensitat del que sento em deixa sense paraules o no em permet reaccionar.

(es)devenir wuwei

41141906_10217055395716066_1596734571385192448_n

 

[CAST] (en català més avall)

soy wuwei, también me llaman natàlia. le tengo mucho cariño a los dos nombres, aunque uno es el que me pusieron y el otro lo he escogido por procesos de la vida. me gusta que me llamen por cualquiera de los dos y siento un cariño inmenso cuando alguna persona me llama por cualquiera de los dos nombres. de hecho, la gente más cercana a mí suele ir alternando los dos nombres en la misma conversación, y eso me encanta. hace tiempo que llevo este otro espacio: estructura difractada. este espacio (ser, estar, devenir wuwei) es para expresarme de una forma más personal y emocional. es una continuación de wuwei en proceso, que lo cerré por cambios y devenires de mi vida, ya que ese lo sentí muy vinculado al proceso de dejar y superar una relación de maltrato. terminé todos esos procesos, así que sentí que necesitaba un nuevo espacio, similar, pero con un sentir un poco diferente. mi forma de vivir, de relacionarme con el mundo, de vivirme, es a través de los procesos, las transformaciones, el devenir, el estar y el ser de una forma compleja.

me gusta definirme como activista. soy activista de muchas temáticas (bisexual, no-monogamias, feminista, estructuras de poder, relaciones, técnicas de dominación, y lo que vaya surgiendo que me atraviese) con una perspectiva crítica, radical, y una clara y profunda identidad anti (anticapitalista, antifascista, anti, anti, anti). científica/física, antipositivista y amante de la filosofía. soy pluri/feminista. un buen día decidí que mis relaciones quería que fuesen políticamente conscientes, y, aunque aún estoy (y seguiré siempre estando) en este proceso, creo haberlo conseguido en buena parte. no  soy monógama, o soy más bien antimonógama. no me identifico con el poliamor. soy anarquista relacional. no soporto las jerarquías, y no me gustan las letras mayúsculas. soy amante de la rabia, dirigida siempre hacia cualquier estructura de poder y opresión.

me identifico como no binaria y femenina. soy políticamente bisexual, soy desorientadamente polisexual. me siento algo demisexual pero últimamente más alosexual. soy altamente emocional, racional e irracional. soy inestable y cambiante conmigo misma, siempre en de/construcción, pero muy sensible con lo que me rodea e intento construir mis relaciones y proyectos a través del compromiso crítico. amante del afecto, y siento poco afecto por el tipo de amor que nos ha venido impuesto. también soy neurodivergente (en el proceso de identificarme como autista). he padecido el sexismo/machismo, la violencia de género, la bifobia/monosexismo, la violencia sexual, la violencia física, la monogamia como exclusión, consumo y apropiación, el consumo y la explotación relacional, el cisexismo, el maltrato, el neurocapacitismo y las técnicas de dominación. yo también he ejercido violencia hacia otras personas.

mis sentidos favoritos son el tacto y el olfato. me gustan las metáforas. y amo mucho a karen barad.

siempre vivo lo personal y emocional con la mirada y sentimiento puestos en el activismo, en el feminismo y en todas mis vivencias. muchas vivencias, aunque pasadas, forman parte de mí y de mi sentir. tanto ellas, como el activismo, hacen que exprese mis procesos de la forma que están aquí.

en este espacio me expresaré tanto en castellano como en catalán según me surja. también contemplo la posibilidad de expresarme en otra lengua si así lo siento.

mis pronombres: ella (en catalán y castellano), elli (en catalán y castellano) y elle (en castellano); en inglés she o they.

bienvenides

wuwei


[CAT]

sóc wuwei, també em diuen natàlia. li tinc molt d’afecte als dos noms, tot i que un és el que em van posar i l’altre l’he escollit per processos de la vida. m’agrada que m’anomenin per qualsevol dels dos i sento un gran afecte quan alguna persona m’anomena per qualsevol dels dos. de fet, la gent més propera a mi sol anar aternant els dos noms en la mateixa conversa, i això m’encanta. fa temps que porto aquest altre espai: estructura difractada. aquest espai (ser, estar, esdevenir wuwei) es per expressar-me d’una forma més personal i emocional. és una continuació de wuwei en proceso, que el vaig tancar per canvis i esdevenirs de la meva vida, ja que aquell el vaig sentir molt vinculat al procés de deixar i superar una relació de maltractament. vaig acabar tots aquells processos, així que vaig sentir que necessitava un nou espai, similar, però amb un sentir una mica diferent. la meva forma de viure, de relacionar-me amb el món, de viure’m, és a través dels processos, les transformacions, l’esdevenir, l’estar i el ser d’una forma complexa.

m’agrada definir-me com activista. sóc activista de moltes temàtiques (bisexual, no-monogàmies, feminista, estructures de poder, relacions, tècniques de dominació, i el que vagi sorgint que em travessi) amb una perspectiva crítica, radical, i una clara i profunda identitat anti (anticapitalista, antifeixista, anti, anti, anti). científica/física, antipositivista i amant de la filosofia. sóc pluri/feminista. un bon dia vaig decidir que les meves relacions volia que fossin políticament conscients, i, tot i que encara estic (i seguiré sempre estant) en aquest procés, crec haberlo aconseguir en bona part. no sóc monògama, o sóc més aviat antimonògama. no m’identifico amb el poliamor. sóc anarquista relacional. no suporto les jerarquies, i no m’agraden les lletres majúscules. sóc amant de la ràbia, dirigida sempre cap a qualsevol estructura de poder y opressió.

m’identifico com no binària i femenina. sóc políticament bisexual, sóc desorientadament polisexual. em sento una mica demisexual però últimament més al·losexual. sóc altament emocional, racional i irracional. sóc inestable i canviant amb mi mateixa, sempre en de/construcció, però molt sensible amb el que m’envolta i intento construir les meves relacions i projectes a través del compromís crític. amant de l’afecte, i sento poc afecte pel tipus d’amor que ens ha vingut imposat. també sóc neurodivergent (en el procés d’identificar-me com a autista). he patit el sexisme/masclisme, la violència de gènere, la bifòbia/monosexisme, la violència sexual, la violència física, la monogàmia com a exclusió, consum i apropiació, el consum i l’explotació relacional, el cissexisme, el maltractament, el neurocapacitisme i les tècniques de dominació. jo també he exercit violència cap a altres persones.

els meus sentits preferits són el tacte i l’olfacte. m’agraden les metàfores. i estimo molt a la karen barad.

sempre visc el que és personal i emocional amb la mirada i el sentiment posats en l’activisme, en el feminisme i en totes les meves vivències. moltes vivències, tot i que passades, formen part de mi i del meu sentir. tant elles, com l’activisme, fan que expressi els meus processos de la forma que estan aquí.

en aquest espai m’expressaré tant en castellà com en català. segons em sorgeixi. també contemplo la possibilitat d’expressar-me en alguna altra llengua si així ho sento.

els meus pronoms: ella (en català i castellà), elli (en català i castellà) i elle (en castellà); en anglès she o they.

benvingudis

wuwei